La nostra parada del dia 8 va ser tot un èxit: els menjars estaven boníssims, a la gent els va interessar molt els llibres que recomanavem i, sorpresa!, 15 persones noves es van apuntar a l'associació: 10 dones i 5 homes! (això està bé, que també els homes s'afegeixin a defensar la nostra causa)
Si cliqueu damunt la foto podreu veure la resta de les fotos del dia.
L’ONU va decidir que l’any 1975 fos l’Any Internacional de
Enguany, les Nacions Unides han escollit el lema següent per aquest dia: “Dones i homes units per acabar amb la violència contra les dones i nenes”.
Però la celebració del Dia Internacional de
Deixant de banda la veracitat dels fets que van originar la celebració, es continua celebrant a tot el món perquè, malgrat els avenços que s’han fet per aconseguir la igualtat, la pau i el desenvolupament, queda molt camí per recórrer.
Seguint el lema “Pensa global, actua local”, cadascuna de nosaltres ha d’actuar cada dia per millorar la seva pròpia vida, la de les dones del veïnat i, de retruc, del país i del món.
25 NOVEMBRE 2008
DIA INTERNACIONAL PER
L’Associació “
HORA: 20,30
DIES 8 I 9 DE NOVEMBRE DE 2008
FIRA DE TARDOR
Aquests dies vam tenir el nostre espai a la parada de “Casa Xorret”. Vam escollir com a tema principal “Els indicadors de maltractament a les dones”. En el rere fons hi teníem penjat un pòster amb un llistat d’aquests indicadors, i damunt del taulell tota mena d’informació sobre els maltractaments, que la gent es podia endur. També oferíem fulletons informatius sobre altres temes d’interès per a les dones i el resum del nostre viatge a Elna.
La nostra convocatòria no va tenir prou èxit com per poder realitzar el viatge en autocar (resultava car) i, llavors, les onze persones disposades a fer el viatge vam organitzar-nos en cotxes particulars.
Les nostres visites:
- Elna: És una petita població amb casetes baixes de teulades vermelles, dominada per una majestuosa catedral (s. XI) que té un claustre preciós de marbre (s. XII-XIV).
- La maternitat d’Elna: Es troba situada als afores de la ciutat. Ens va fer la visita guiada un regidor de l’ajuntament, que parlava català molt bé. En aquests moments, alberga una exposició itinerant, que tenim previst portar a Sort per Sant Jordi del proper any.
L’edifici de la maternitat, construït a principis del s. XX, es coneixia des de sempre amb el nom de “Castell d’en Bardou”, cognom de l’industrial que el va construir. Els Bardou el van vendre l’any 1927 a la família Mirous, que el 1939 van llogar-la a l’Elisabet Eidenbenz, fundadora de la maternitat suïssa d’Elna.
Al gener de 1939, quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, es va provocar un èxode massiu cap al nord (la Retirada). Molta gent va ser tancada en camps de concentració situats a les platges (Argelers, Sant Cebrià, El Barcarès) i voltants (Rivesaltes). Les condicions de vida hi eren duríssimes. La situació dels refugiats va agreujar-se quan França va entrar en guerra (Segona Guerra Mundial) al setembre de 1939.
Les dones embarassades dels camps ho tenien molt difícil i les possibilitats de supervivència dels nadons eren pràcticament nul·les. L’organització humanitària “Ayuda Suiza a los niños de Españaa” va crear la maternitat i Elisabet Eidenbenz, en nom de l’organització, va llogar el castell d’en Bardou. La maternitat va obrir al desembre de1939, hi van néixer 597 nadons i va tancar a finals d’abril de 1944. Hi van parir dones de tots els camps de refugiats de la Catalunya nord, inclòs Rivesaltes, on hi havia jueus i gitanos durant la 2ª Guerra Mundial; les dones que van ser ateses a la maternitat eren, doncs, espanyoles, jueves, gitanes i fins i tot van anar-hi algunes dones d’Elna. La maternitat va ser tancada pels alemanys. Elisabet Eidenbenz va retornar a Suïssa i després va anar a Àustria.
50 anys després del tancament del castell, aquest va ser comprat pel Sr. Charpentier, vitraller d’Elna. El castell estava en estat de ruïna. El va restaurar i va redescobrir la història de la maternitat, gràcies a persones que hi havien nascut. Es va posar en contacte amb la Sra. Eidenbenz, la qual va tornar a Elna l’any 2002. L’any 2005 l’ajuntament d’Elna va comprar l’edifici. Es vol conservar com un lloc de memòria i com a exemple d’acció humanitària, ja que va ser un enclavament de pau en un món de violència i de guerra.
- Conferència de l’Assumpta Montellà, autora del llibre “La maternitat d’Elna”, i estrena de l’obra de teatre homònima i basada en l’esmentat llibre, una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. L’Assumpta Montellà va explicar què ha suposat per a ella fer un treball de recerca sobre la maternitat d’Elna, l’exitosa publicació del llibre i la resposta dels seus lectors. Bona comunicadora, va entusiasmar els assistents a la seva xerrada, els quals també van veure la posterior representació de l’obra de teatre. La peça incorpora testimonis recollits per A. Montellà en el seu llibre i cançons catalanes i franceses de diversos autors i estils. L’actriu i cantant Rosa Galindo narra la història, tot interpretant diferents personatges, i el seu monòleg es veu interromput per la música d’un piano (Luc-Olivier Sánchez), que aporta un ampli ventall d’estats d’ànim i acompanya la història. Francament reeixida i emocionant.
- Camp de Rivesaltes: Es va obrir l’any 1938 i des d’aleshores fins l’any 1946 va albergar 600.000 criatures, homes i dones, espanyols provinents de la Retirada i jueus i gitanos, perseguits durant la 2ª Guerra Mundial. L’any 1948 va tornar a ser només un campament militar, però a l’acabament de la guerra d’Argèlia (1954-1962), milers de “harkis” (persones argelines que van reforçar l’exèrcit francès) van ser repatriats d’Argèlia i allotjats en aquest camp amb les seves famílies fins l’any 1970, moment en el qual les darreres famílies van abandonar el camp.
Des de fa uns anys s’està creant el Museu Memorial del Camp de Rivesaltes, un projecte que va endavant i que hauria d’estar acabat l’any 2010.
Nosaltres vam veure un immens descampat ple de barracons ruïnosos, uns més que d’altres. Vam reconèixer diferents latrines entre els barracons i un barracó que devia ser la infermeria. És una visió tan macabra, que un pot fàcilment imaginar els sofriments de tots aquells que hi van malviure i també morir.
És un viatge que deixa un regust amarg, però és també una gran lliçó, que pot ajudar-nos a comprendre millor els patiments actuals dels habitants del nostre món i pot portar-nos a ser millors persones.
Us animem a que algun dia feu aquest viatge. No és difícil trobar allotjament (hotels, habitacions, càmpings) via Internet o trucant a les oficines de turisme. Millor no fer-lo en temporada alta, ja que totes aquelles platges (Argelers, Colliure, etc...) són llocs molt turístics.
Aquí van unes quantes dades que poden servir-vos a l’hora d’ organitzar el vostre viatge:
- Oficina de Turisme d’Elna. Tel: 00 33 (0)* 468220507. Web: www:ot-elne.fr
- Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. Tel: 97255653
- Museu Memorial del Camp de Rivesaltes. Tel: 00 33 (0)*468801300
CAP DE SETMANA A ELNA
(sud de França)
Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida a 597 nens, fills de dones embarassades que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes. La història de la maternitat d’Elna és un dels capítols més dramàtics i tendres de la nostra postguerra.
EL VIATGE:
- Dies: 27 i 28 de setembre
- Sortida: dissabte
- Tornada: diumenge 28 cap a les 23 h
- Mitjà de transport: autocar
- Allotjament: caravana compartida en un càmping o casa rural
- Preu: 170 €. Inclou: viatge, allotjament (suplement de 10 € en
casa rural), sopar de dissabte i esmorzar i dinar de
diumenge)
- Visites: Maternitat d’Elna i camps de refugiats.
Data límit d’inscripció: 10 de setembre
Telèfons de contacte: 973621065 i 687883246 (Gemma)
973085025 i 616112068 (Manela)
Organitza: Associació
El Carrer de les Camèlies
L’edat té una gran importància. Al principi de les dues novel·les, les protagonistes tenen l’edat que tenia Aloma al final del llibre que precisament així es titula i que és una novel·la de joventut, i quan ens acomiadem de la Colometa (La Plaça del Diamant) i de la Cecília (El Carrer de les Camèlies), les dues tenen la mateixa edat que tenia l’escriptora quan les va crear. La Colometa i la Cecília passen de la joventut a l’edat adulta superant un seguit de proves i experiències decisives arribant, finalment, a un estat mínimament feliç o, com a mínim, alliberador. Trobem una certa recança i mitificació del temps definitivament perdut, però també trobem en els personatges femenins una actitud mesurada que és fruit del pas dels anys.
La Cecília ens explica el seu passat. Abandonada de petita i criada per un matrimoni sense fills, la seva gran obsessió es trobar el seu pare, i als 15 anys s’escapa amb l’Eusebi, que és el primer d’un seguit d’home, molts dels quals la maltracten i abusen d’ella. Esdevé una prostituta. Són dos homes grans i casats, que apareixen successivament a la seva vida, els qui la treuen d’aquesta situació. Al final de la novel·la, aconsegueix informació sobre els seus orígens, conquereix la seva identitat i deixa de ser una víctima dels homes amb els quals està, passant a ser una dona que sap allò que vol i com aconseguir-ho.
Les flors l’acompanyen duran la seva infància , desapareixen durant l’etapa més difícil i infeliç de la seva vida i tornaran a ser presents quan ella ja és una dona madura.
Agafa un treball d’intèrpret i viatja a Turquia, també a Espanya amb un jove americà amb el qual té una aventura sentimental. Tanmateix, aquest estiu d’alliberament i descoberta d’ella mateixa no la porta on ella esperava i, en canvi, es troba patint una malaltia i una crisi que l’enfronta a ella mateixa, i que li produeix ràbia i pànic. Quan la coneixem al principi de la novel·la, Kate Brown es vesteix a la moda, al final del llibre, quan torna amb la seva família, s’ha despullat de tot allò que ella creia que era.
L’estil és directe i senzill, però la Lessing utilitza els somnis, els arquetips i els mites, i trobem a la protagonista relacionada amb les forces obscures que hi ha darrere de qualsevol vida
En aquesta novel·la hi podem reconèixer els conflictes que pateixen les dones i la humanitat en general.
No totes les crítiques que s’han fet d’aquest llibre són favorables, fins i tot hi ha feministes que han considerat aquesta obra com a totalment anti-feminista; es pregunten quin sentit té que Kate Brown, malgrat tots els canvis que fa, acabi retornant a la situació inicial.
Filla de pare i mare britànics, va néixer a Pèrsia el 1919. Quan ella tenia 6 anys van anar a la colònia britànica al sud de Rhodèsia (la Zimbabwe actual) a intentar fer fortuna amb el cultiu de blat de moro. La seva infantesa va ser una barreja de bastant dolor i goig, rebent una educació molt estricta per part de la seva mare. Als 13 anys va deixar d’anar a l’escola i es va convertir en una autodidacta, que es va educar llegint llibres que rebien de Londres Als 15 anys va marxar de casa i va començar a treballar com a auxiliar de clínica; va descobrir les relacions sentimentals i sexuals i va tenir les primeres frustracions en aquest àmbit i va començar a escriure i publicar els seus primers relats en revistes sud-africanes. Es va traslladar a la capital, Salisbury, i als 19 anys es va casar amb un funcionari i va tenir dues criatures. Al cap de pocs anys va deixar la família i allí mateix a Salisbury va contactar amb un grup de comunistes. Es va tornar a casar amb Gotffried Lessing i van tenir un fill. L’any 49 va anar cap a Londres amb el fill, on va publicar la seva primera novel·la The grass is signing (L’herba canta) i al 54 va abandonar el comunisme. El Quadern Daurat (1962), que explora les múltiples parts d’una dona contemporània, descrivint la ràbia i agressivitat de les dones, la va portar a la fama. En els 70 i 80 escriu sobre la connexió entre el destí personal i col·lectiu
També ha escrit sobre els gats, un dels seus grans amors. Al 1995 apareix la primera part de la seva autobiografia Sota la meva pell. Al 1995 viatja a Sud-àfrica (no hi havia tornat des del 56, quan la van fer fora per les seves idees) a veure la seva filla i conèixer els néts. Promociona la seva autobiografia i és reconeguda com una gran escriptora, pels temes que tracta i que, precisament, havien estat el motiu de la seva expulsió. Després de set anys sense escriure cap novel·la, publica L’amor una altra vegada el 1996. Rep premis i reconeixement. El 1997 surt Walking in the Shade, la segona part de l’autobiografia, que tracta sobre la seva vida durant els anys 49-62. Escriu altres novel·les, entre les quals Mara i Dan el 1999. Aquest any se li concedeix el premi Internacional de Catalunya i el Príncipe de Asturias de les Lletres el 2001, per la seva defensa de la llibertat i del tercer món. La seva última novel·la The Cleft és del 2007; tracta sobre una comunitat exclusivament de dones que poden reproduir-se sense la intervenció de cap mascle on finalment neix un home; tracta de com homes i dones han de viure junts el millor que puguin.
Ha escrit sobre els xocs culturals, les injustícies racials, la lluita entre els elements oposats de la personalitat de les persones i el conflicte entre la consciència individual i el bé comú
Pel que fa a la seva vessant feminista, la seva obra més emblemàtica és “El segon sexe”(1949), que és un profund anàlisi del paper que juga la dona en una cultura que li pressuposa unes característiques específicament femenines i que la considera sempre, en tots els àmbits, en funció de la seva relació amb els homes. En realitat, la majoria dels seus llibres tracten d’alguna manera sobre la dona i la seva llibertat.
Una mort molt dolça
Una part de la bibliografia de Simone de Beauvoir la formen els seus llibres de memòries i autobiogràfics, i és aquí on podem incloure el llibre “una mort molt dolça “ (1964), en el qual es narren les últimes sis setmanes de la vida de la seva anciana mare, hospitalitzada inicialment per una trencadura del coll del fèmur ocasionada per una caiguda i la qual va acabar morint d’un càncer que li van diagnosticar un cop va ser a l’hospital.
Aquest llibre mostra, per una banda, la visió que la filla té de l’evolució de la seva mare com a dona al llarg de la vida i de l’evolució de la relació mare-filla i, per altra banda, els pensaments de l’autora i les reflexions que fa sobre el deteriorament i l’agonia de la seva mare, sobre el tractament que reben els malalts terminals i sobre la mort i el seu significat.
Malgrat el pas dels anys i els avenços de la medicina, aquest llibre continua sent actual, ja que, més que mai, ens hem de qüestionar el fet d’envellir, l’acompanyament dels malalts crònics i terminals i les cures pal·liatives.
Las diosas de cada mujer explica que cuando una mujer comprende sus propios patrones internos puede llegar a superar toda una serie de dicotomías restrictivas, tales como: masculino/femenino, madre/amante, profesional/ama de casa, etc. Estos patrones internos toman la forma de siete diosas arquetípicas que corresponde a siete tipos diferentes de personalidad. Se trata de que cada mujer identifique a sus diosas dominantes (que van desde
Las diosas de cada mujer es, en suma, una guía escrita para todas las mujeres por la fuente de su propio misterio, y para todos los hombres encantados por una mujer.
Ja hem pujat les fotos de la festa! Feu click a la foto i podreu veure la resta. Quina teca que ens vam menjar!
- Concurs de fotografia “foto nyap” i “foto guai”.
- Exposició de treballs fets a les escoles locals.
- Demostració sobre energies solars.
- Intercanvi de llibres.
- Parada de comerç just.
- Estand de l’Associació de Dones.
- Gran dinar amb calçotada i llonganissada.(Portar coberts , plat i got) Preu: 7 euros.
- Taller de salsa romesco i allioli . (Portar morter i setrillera)
- Si portes un filtre d’aixeta te’l canvien per un airejador per tal destalviar aigua.
- Espectacle de tema mediambiental.
- Xocolatada.
Val la pena que aprofiteu aquests events ja que són un cultiu per fomentar el cooperacionisme, l’amistat, obrir consciències…
Qui vulgui donar un cop de mà que vingui més aviat.
US HI ESPEREM!!!
