ACTIVITATS PROGRAMADES

25 NOVEMBRE 2008

DIA INTERNACIONAL PER LA NO VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

L’Associació “LA GEGANTA DESPERTA” convoca a tothom (dones i homes) a la projecció de la pel·lícula “TE DOY MIS OJOS” de Iciar Bollain, i a participar en el col·loqui posterior.

LLOC: CAP de Sort

HORA: 20,30

(Si creieu que es farà massa tard per sopar podeu portar entrepans)

FIRA DE TARDOR A SORT

DIES 8 I 9 DE NOVEMBRE DE 2008

FIRA DE TARDOR

Aquests dies vam tenir el nostre espai a la parada de “Casa Xorret”. Vam escollir com a tema principal “Els indicadors de maltractament a les dones”. En el rere fons hi teníem penjat un pòster amb un llistat d’aquests indicadors, i damunt del taulell tota mena d’informació sobre els maltractaments, que la gent es podia endur. També oferíem fulletons informatius sobre altres temes d’interès per a les dones i el resum del nostre viatge a Elna.

UN VIATGE QUE VAL LA PENA!

Viatge a Elna

27 i 28 de setembre del 2008

La nostra convocatòria no va tenir prou èxit com per poder realitzar el viatge en autocar (resultava car) i, llavors, les onze persones disposades a fer el viatge vam organitzar-nos en cotxes particulars.

Les nostres visites:

- Elna: És una petita població amb casetes baixes de teulades vermelles, dominada per una majestuosa catedral (s. XI) que té un claustre preciós de marbre (s. XII-XIV).

- La maternitat d’Elna: Es troba situada als afores de la ciutat. Ens va fer la visita guiada un regidor de l’ajuntament, que parlava català molt bé. En aquests moments, alberga una exposició itinerant, que tenim previst portar a Sort per Sant Jordi del proper any.

L’edifici de la maternitat, construït a principis del s. XX, es coneixia des de sempre amb el nom de “Castell d’en Bardou”, cognom de l’industrial que el va construir. Els Bardou el van vendre l’any 1927 a la família Mirous, que el 1939 van llogar-la a l’Elisabet Eidenbenz, fundadora de la maternitat suïssa d’Elna.

Al gener de 1939, quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, es va provocar un èxode massiu cap al nord (la Retirada). Molta gent va ser tancada en camps de concentració situats a les platges (Argelers, Sant Cebrià, El Barcarès) i voltants (Rivesaltes). Les condicions de vida hi eren duríssimes. La situació dels refugiats va agreujar-se quan França va entrar en guerra (Segona Guerra Mundial) al setembre de 1939.

Les dones embarassades dels camps ho tenien molt difícil i les possibilitats de supervivència dels nadons eren pràcticament nul·les. L’organització humanitària “Ayuda Suiza a los niños de Españaa” va crear la maternitat i Elisabet Eidenbenz, en nom de l’organització, va llogar el castell d’en Bardou. La maternitat va obrir al desembre de1939, hi van néixer 597 nadons i va tancar a finals d’abril de 1944. Hi van parir dones de tots els camps de refugiats de la Catalunya nord, inclòs Rivesaltes, on hi havia jueus i gitanos durant la 2ª Guerra Mundial; les dones que van ser ateses a la maternitat eren, doncs, espanyoles, jueves, gitanes i fins i tot van anar-hi algunes dones d’Elna. La maternitat va ser tancada pels alemanys. Elisabet Eidenbenz va retornar a Suïssa i després va anar a Àustria.

50 anys després del tancament del castell, aquest va ser comprat pel Sr. Charpentier, vitraller d’Elna. El castell estava en estat de ruïna. El va restaurar i va redescobrir la història de la maternitat, gràcies a persones que hi havien nascut. Es va posar en contacte amb la Sra. Eidenbenz, la qual va tornar a Elna l’any 2002. L’any 2005 l’ajuntament d’Elna va comprar l’edifici. Es vol conservar com un lloc de memòria i com a exemple d’acció humanitària, ja que va ser un enclavament de pau en un món de violència i de guerra.

- Conferència de l’Assumpta Montellà, autora del llibre “La maternitat d’Elna”, i estrena de l’obra de teatre homònima i basada en l’esmentat llibre, una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. L’Assumpta Montellà va explicar què ha suposat per a ella fer un treball de recerca sobre la maternitat d’Elna, l’exitosa publicació del llibre i la resposta dels seus lectors. Bona comunicadora, va entusiasmar els assistents a la seva xerrada, els quals també van veure la posterior representació de l’obra de teatre. La peça incorpora testimonis recollits per A. Montellà en el seu llibre i cançons catalanes i franceses de diversos autors i estils. L’actriu i cantant Rosa Galindo narra la història, tot interpretant diferents personatges, i el seu monòleg es veu interromput per la música d’un piano (Luc-Olivier Sánchez), que aporta un ampli ventall d’estats d’ànim i acompanya la història. Francament reeixida i emocionant.

- Camp de Rivesaltes: Es va obrir l’any 1938 i des d’aleshores fins l’any 1946 va albergar 600.000 criatures, homes i dones, espanyols provinents de la Retirada i jueus i gitanos, perseguits durant la 2ª Guerra Mundial. L’any 1948 va tornar a ser només un campament militar, però a l’acabament de la guerra d’Argèlia (1954-1962), milers de “harkis” (persones argelines que van reforçar l’exèrcit francès) van ser repatriats d’Argèlia i allotjats en aquest camp amb les seves famílies fins l’any 1970, moment en el qual les darreres famílies van abandonar el camp.

Des de fa uns anys s’està creant el Museu Memorial del Camp de Rivesaltes, un projecte que va endavant i que hauria d’estar acabat l’any 2010.

Nosaltres vam veure un immens descampat ple de barracons ruïnosos, uns més que d’altres. Vam reconèixer diferents latrines entre els barracons i un barracó que devia ser la infermeria. És una visió tan macabra, que un pot fàcilment imaginar els sofriments de tots aquells que hi van malviure i també morir.

És un viatge que deixa un regust amarg, però és també una gran lliçó, que pot ajudar-nos a comprendre millor els patiments actuals dels habitants del nostre món i pot portar-nos a ser millors persones.

Us animem a que algun dia feu aquest viatge. No és difícil trobar allotjament (hotels, habitacions, càmpings) via Internet o trucant a les oficines de turisme. Millor no fer-lo en temporada alta, ja que totes aquelles platges (Argelers, Colliure, etc...) són llocs molt turístics.

Aquí van unes quantes dades que poden servir-vos a l’hora d’ organitzar el vostre viatge:

- Oficina de Turisme d’Elna. Tel: 00 33 (0)* 468220507. Web: www:ot-elne.fr

- Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. Tel: 97255653

- Museu Memorial del Camp de Rivesaltes. Tel: 00 33 (0)*468801300

• OO= prefix internacional si es truca des d’Espanya.
• 33= prefix de França Si es truca des d’Espanya.
• (0) = No s’ha de marcar si es truca des d’Espanya, però sí si es truca des de França.

VIATGE A LA MATERNITAT D'ELNA

CAP DE SETMANA A ELNA

(sud de França)

Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida a 597 nens, fills de dones embarassades que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes. La història de la maternitat d’Elna és un dels capítols més dramàtics i tendres de la nostra postguerra.

EL VIATGE:

- Dies: 27 i 28 de setembre

- Sortida: dissabte 27 a les 6 h

- Tornada: diumenge 28 cap a les 23 h

- Mitjà de transport: autocar

- Allotjament: caravana compartida en un càmping o casa rural

- Preu: 170 €. Inclou: viatge, allotjament (suplement de 10 € en

casa rural), sopar de dissabte i esmorzar i dinar de

diumenge)

- Visites: Maternitat d’Elna i camps de refugiats.

Data límit d’inscripció: 10 de setembre

Telèfons de contacte: 973621065 i 687883246 (Gemma)

973085025 i 616112068 (Manela)

Organitza: Associació La Geganta Desperta

ACTIVITATS

25 de novembre de 2007
Dia internacional contra la violència de gènere

El grup de teatre “Xalana”, de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) , va
venir a interpretar una obra de teatre al cinema (poliesportiu), senzilla i austera, però que reflectia bé la problemàtica de les dones maltractades.
Va assistir-hi força gent. Nosaltres havíem penjat un gran paper d’embalar en una paret del hall del recinte i també havíem deixat retoladors, i vam animar els assistents a que a la sortida expressessin les seves idees. La participació en aquesta activitat va ser nombrosa i va quedar confegit un mural, fruit de les idees de tothom.
Aquesta és una cita de la Simone Weil, que una de nosaltres va copiar en aquest mural:
“Des de la més tendra infància i fins la mort, en el fons del cor de tot ésser humà hi ha quelcom que, malgrat l’experiència de tots els crims comesos, patits i presenciats, espera sense defallença que se li faci bé i no el mal. Això, en primer lloc, és el que és més sagrat en qualsevol persona.”



VI XORRET D’AIGUA CLARA. 20 d’abril de 2008

Un cop més, vam participar en aquesta diada, alhora festiva i reivindicativa, que enguany es va haver de celebrar al poliesportiu a causa de les inclemències meteorològiques (no va parar de ploure en tot el dia).
Vam muntar la nostra paradeta, en mig de les moltes que hi havia, amb tot el material informatiu de què disposem. També vam col•laborar en algunes tasques d’aquelles que cal fer en una festa d’aquest estil.


DOS TALLERS A l’IES HUG ROGER III DE SORT.
7 i 21 de maig de 2008

Ens van convidar a fer alguna xerrada o taller a l’institut algun dimecres d’1 a 2 del migdia, que és una hora lliure per als alumnes. Aquells de l’ESO que es queden a menjador han de romandre al centre, mentre que els que viuen a Sort i els d’ensenyament post-obligatori poden anar-se’n. Vam acceptar fer dos tallers. L’assistència dels alumnes va ser voluntària.

- El primer taller tenia com a objectiu sensibilitzar els alumnes sobre el fet que l’alcohol és una droga i que, per tant, té un seguit d’efectes..
En primer lloc es va demanar als alumnes que omplissin una petita enquesta sobre la perillositat d’algunes drogues. Després van anar dient en quines situacions la gent pren alcohol i per què; tot allò que deien quedava recollit a la pissarra. A continuació van descriure com és l’estat de les persones quan beuen més del compte; les seves aportacions també es van anar apuntant a la pissarra. Finalment, van tornar a omplir la mateixa enquesta del principi, ja que pot haver-hi una variació en les seves respostes si, després del debat, estan més sensibilitzats.
Van assistir-hi uns 20 alumnes de 12 a 15 anys, els quals es van mostrar força participatius. Totes les seves aportacions van ser molt riques demostrant, en general, que coneixen les causes per les quals els joves beuen i quines són les conseqüències.

El segon taller va ser sobre sexisme i l’objectiu era també sensibilitzar els alumnes sobre aquest tema..
Uns dies abans de la celebració del taller, vam penjar deu cartells grans per diferents llocs de l’institut amb frases que provoquessin el debat. Tanmateix, durant l’hora que va durar el taller només vam tenir temps de parlar sobre les set següents:
- Quan una noia canvia sovint de parella és una puta / Quan un noi canvia sovint de parella és envejat.
- Els nois volen a les noies per tenir-hi relacions sexuals / Els nois trien a les noies pel seu físic (pits i cul).
- Els nois entre ells no s’expliquen els seus sentiments / Les noies entre elles sí s’expliquen els seus sentiments.
- Sóc gay, i què?
Al taller van assistir-hi una dotzena d’alumnes, més nois que noies, de 12 a 15 anys. Presentàvem els cartells i cadascuna de les persones assistents donava la seva opinió. Vam quedar molt sorpreses de la clarividència i de la sinceritat dels alumnes, especialment dels nois, els quals es van atrevir a reconèixer les seves pors i el mal que els fa el fet de sentir-se contínuament pressionats a mostrar-se “chulos”.


Vam preguntar quins altres temes els agradaria que es tractessin, i van enumerar els següents: funcionament familiar, violència de gènere, abusos, bullying, sectes, segrests, anorèxia, bulímia i nutrició. Pel que fa a la metodologia, van dir que preferien que se’ls donés informació sobre el tema primer i que després ells poguessin dir la seva.

LLIBRES: "EL CARRER DE LES CAMÈLIES"

Autora: Mercè Rodoreda

El Carrer de les Camèlies

Aquesta novel·la i La Plaça del Diamant són les obres de maduresa de la Mercè Rodoreda, amb un gran domini tècnic i una temàtica lligada a aquest període vital.

L’edat té una gran importància. Al principi de les dues novel·les, les protagonistes tenen l’edat que tenia Aloma al final del llibre que precisament així es titula i que és una novel·la de joventut, i quan ens acomiadem de la Colometa (La Plaça del Diamant) i de la Cecília (El Carrer de les Camèlies), les dues tenen la mateixa edat que tenia l’escriptora quan les va crear. La Colometa i la Cecília passen de la joventut a l’edat adulta superant un seguit de proves i experiències decisives arribant, finalment, a un estat mínimament feliç o, com a mínim, alliberador. Trobem una certa recança i mitificació del temps definitivament perdut, però també trobem en els personatges femenins una actitud mesurada que és fruit del pas dels anys.

La Cecília ens explica el seu passat. Abandonada de petita i criada per un matrimoni sense fills, la seva gran obsessió es trobar el seu pare, i als 15 anys s’escapa amb l’Eusebi, que és el primer d’un seguit d’home, molts dels quals la maltracten i abusen d’ella. Esdevé una prostituta. Són dos homes grans i casats, que apareixen successivament a la seva vida, els qui la treuen d’aquesta situació. Al final de la novel·la, aconsegueix informació sobre els seus orígens, conquereix la seva identitat i deixa de ser una víctima dels homes amb els quals està, passant a ser una dona que sap allò que vol i com aconseguir-ho.

Les flors l’acompanyen duran la seva infància , desapareixen durant l’etapa més difícil i infeliç de la seva vida i tornaran a ser presents quan ella ja és una dona madura.

LLIBRES: "THE SUMMER BEFORE DE DARK"

Autora: Doris Lesing

El último verano de Mrs. Brown (The summer before de dark) (1973)
Viu a Londres. És una dona de quaranta-cinc anys, els quatre fills de la qual ja han marxat de casa; el marit és un reconegut neuròleg que se’n va a treballar als Estats-Units per uns quants mesos; ella, llavors, es troba davant l’abisme de la seva futura existència: l’aniquilació, les pors pròpies de la vellesa i la mort.

Agafa un treball d’intèrpret i viatja a Turquia, també a Espanya amb un jove americà amb el qual té una aventura sentimental. Tanmateix, aquest estiu d’alliberament i descoberta d’ella mateixa no la porta on ella esperava i, en canvi, es troba patint una malaltia i una crisi que l’enfronta a ella mateixa, i que li produeix ràbia i pànic. Quan la coneixem al principi de la novel·la, Kate Brown es vesteix a la moda, al final del llibre, quan torna amb la seva família, s’ha despullat de tot allò que ella creia que era.

L’estil és directe i senzill, però la Lessing utilitza els somnis, els arquetips i els mites, i trobem a la protagonista relacionada amb les forces obscures que hi ha darrere de qualsevol vida

En aquesta novel·la hi podem reconèixer els conflictes que pateixen les dones i la humanitat en general.

No totes les crítiques que s’han fet d’aquest llibre són favorables, fins i tot hi ha feministes que han considerat aquesta obra com a totalment anti-feminista; es pregunten quin sentit té que Kate Brown, malgrat tots els canvis que fa, acabi retornant a la situació inicial.

Doris Lessing: Premi Nobel de Literatura 2007

Filla de pare i mare britànics, va néixer a Pèrsia el 1919. Quan ella tenia 6 anys van anar a la colònia britànica al sud de Rhodèsia (la Zimbabwe actual) a intentar fer fortuna amb el cultiu de blat de moro. La seva infantesa va ser una barreja de bastant dolor i goig, rebent una educació molt estricta per part de la seva mare. Als 13 anys va deixar d’anar a l’escola i es va convertir en una autodidacta, que es va educar llegint llibres que rebien de Londres Als 15 anys va marxar de casa i va començar a treballar com a auxiliar de clínica; va descobrir les relacions sentimentals i sexuals i va tenir les primeres frustracions en aquest àmbit i va començar a escriure i publicar els seus primers relats en revistes sud-africanes. Es va traslladar a la capital, Salisbury, i als 19 anys es va casar amb un funcionari i va tenir dues criatures. Al cap de pocs anys va deixar la família i allí mateix a Salisbury va contactar amb un grup de comunistes. Es va tornar a casar amb Gotffried Lessing i van tenir un fill. L’any 49 va anar cap a Londres amb el fill, on va publicar la seva primera novel·la The grass is signing (L’herba canta) i al 54 va abandonar el comunisme. El Quadern Daurat (1962), que explora les múltiples parts d’una dona contemporània, descrivint la ràbia i agressivitat de les dones, la va portar a la fama. En els 70 i 80 escriu sobre la connexió entre el destí personal i col·lectiu

També ha escrit sobre els gats, un dels seus grans amors. Al 1995 apareix la primera part de la seva autobiografia Sota la meva pell. Al 1995 viatja a Sud-àfrica (no hi havia tornat des del 56, quan la van fer fora per les seves idees) a veure la seva filla i conèixer els néts. Promociona la seva autobiografia i és reconeguda com una gran escriptora, pels temes que tracta i que, precisament, havien estat el motiu de la seva expulsió. Després de set anys sense escriure cap novel·la, publica L’amor una altra vegada el 1996. Rep premis i reconeixement. El 1997 surt Walking in the Shade, la segona part de l’autobiografia, que tracta sobre la seva vida durant els anys 49-62. Escriu altres novel·les, entre les quals Mara i Dan el 1999. Aquest any se li concedeix el premi Internacional de Catalunya i el Príncipe de Asturias de les Lletres el 2001, per la seva defensa de la llibertat i del tercer món. La seva última novel·la The Cleft és del 2007; tracta sobre una comunitat exclusivament de dones que poden reproduir-se sense la intervenció de cap mascle on finalment neix un home; tracta de com homes i dones han de viure junts el millor que puguin.

Ha escrit sobre els xocs culturals, les injustícies racials, la lluita entre els elements oposats de la personalitat de les persones i el conflicte entre la consciència individual i el bé comú

LLIBRES: "EL MUNDO DE LAS MUJERES"

Autor: Alain Touraine
Editorial: Paidós, 2007

En el llibre d'Alain Touraine "El Mundo de las Mujeres", el seu autor explica que davant l'expressió "no es pot fer res!" ell respon que cal fixar-se en les dones i, sobretot, escoltar-les, en comptes de parlar en el seu nom. Redescobreix a les dones com a agents socials i en revela els seus objectius, els seus conflictes i la seva voluntat de ser autores de la seva pròpia existència.

El llibre és fruit d'un treball de camp on les dones demostren que habiten un univers coherent de representacions i de pràctiques ben diferent del dels homes, doncs s'orienta cap a la creació personal i la recomposició de la societat. Els homes, en canvi, al llarg de la història, han conquerit el món concentrant els recursos en mans d'uns pocs i reduint els treballadors, colonitzats, dones i nens a categories inferiors.

Amb les dones, la conquesta del món passa a un segon pla, els importa més la seva construcció personal. Per aquesta raó comprenen, amb més claredat i determinació, l'adveniment d'aquest univers de caràcter cultural que actualment se'ns imposa.

Passa revista al paper del feminisme en l'actualitat. Les dones coneixen, per la seva experiència, el poder al que s'enfronten, que no és estrictament social, el dels homes, sinó una forma de funcionament general de la societat, que tendeix a conquerir l'entorn i és conscient d'estar esquinçada per la seva pròpia organització social, en la qual els poders i recursos es concentren en mans de pocs, relegant els altres a categories definides com inferiors.

En aquest punt actual, el postfeminisme no representa la lluita de les dones contra els homes, sinó una proposta que critica una manera de fer que concentra poder en mans d'una minoria. L'allunyament del postfeminisme dels partits polítics els qüestiona greument i és, sobretot, un factor de reforç de la seva acció.

Simone de Beauvoir: "Una mort molt dolça"

Després de quasi 8 mesos sense "activitat" en aquest blog, ens tornem a posar les piles i esperem que ara ja no pararem. No és que hagim estat sense fer res, perquè ens hem anat reunint cada mes, fent sopars i brenars, xerrant molt però sense fer cap activitat de cara a enfora. I és que l'hivern és molt llarg, i fa molt fred, i molta mandra, i a casa s'està molt calentet.......

Bé, celebrem la propera arribada de la primavera i ho fem amb un article d'una associada sobre la Simone de Beauvoir. Esperem que us agradi!

Simone de Beauvoir

Enguany es celebren els cent anys del naixement de Simone de Beauvoir, francesa nascuda en una família burgesa. Filòsofa, existencialista (defensava que cadascú és responsable de la seva existència) i escriptora, va jugar un paper important durant el segle passat, ambdós, com a intel·lectual i com a dona. Avui en dia continua tenint seguidors però també molts detractors. Aquells que la defensen tenen en compte, ignorant molts episodis de la seva vida, la seva obra, el seu llegat, i estan convençuts que ella va contribuir en gran part a que les dones haguem arribat on ara som: “No es neix sent una dona, cal esdevenir-ne una”, “el treball és l’única cosa que garanteix a la dona una llibertat concreta i que escurça la distància que la separa de l’home”. Per altra banda, aquells que l’ataquen posen en evidència que, malgrat els seus escrits feministes, va demostrar, especialment en les cartes que va escriure al seu amant americà, una capacitat elevada de submissió i va fer manifestacions dures envers temes com ara la maternitat. També critiquen la seva manca de compromís real amb la resistència durant la segona guerra mundial i amb la república durant la guerra civil espanyola i la tenen per una dona preocupada només per la filosofia, pels seus escrits i per ella mateixa, acusacions que es fan extensives al seu company de tota la vida, Sartre, amb qui, per cert, mai va conviure .

Pel que fa a la seva vessant feminista, la seva obra més emblemàtica és “El segon sexe”(1949), que és un profund anàlisi del paper que juga la dona en una cultura que li pressuposa unes característiques específicament femenines i que la considera sempre, en tots els àmbits, en funció de la seva relació amb els homes. En realitat, la majoria dels seus llibres tracten d’alguna manera sobre la dona i la seva llibertat.

Una mort molt dolça

Una part de la bibliografia de Simone de Beauvoir la formen els seus llibres de memòries i autobiogràfics, i és aquí on podem incloure el llibre “una mort molt dolça “ (1964), en el qual es narren les últimes sis setmanes de la vida de la seva anciana mare, hospitalitzada inicialment per una trencadura del coll del fèmur ocasionada per una caiguda i la qual va acabar morint d’un càncer que li van diagnosticar un cop va ser a l’hospital.

Aquest llibre mostra, per una banda, la visió que la filla té de l’evolució de la seva mare com a dona al llarg de la vida i de l’evolució de la relació mare-filla i, per altra banda, els pensaments de l’autora i les reflexions que fa sobre el deteriorament i l’agonia de la seva mare, sobre el tractament que reben els malalts terminals i sobre la mort i el seu significat.

Malgrat el pas dels anys i els avenços de la medicina, aquest llibre continua sent actual, ja que, més que mai, ens hem de qüestionar el fet d’envellir, l’acompanyament dels malalts crònics i terminals i les cures pal·liatives.